divendres, 26 de novembre del 2021

Presento amb el Dr. Àngel M. Romo (CSIC-AB) la revisió taxonòmica dels ginebrons dels cims del Montseny


En el marc de la X Trobada d'Estudiosos del Montseny, celebrada en dues jornades (24 i 25  de novembre), organitzada per la Diputació de Barcelona i la de Girona, a l'Espai Montseny de Viladrau, vaig presentar amb el Dr. Àngel M. Romo, científic titular del CSIC adscrit a l'Institut Botànic de Barcelonael resultat de l'estudi sobre la taxonomia dels ginebrons dels cims del Montseny.

Josep Nuet en un moment de la presentació
tal com es pot veure en el 
vídeo
[© XPN Diputació de Barcelona]

Aquest estudi conclou que els ginebrons dels cims del Montseny no pertanyen a Juniperus communis ssp. alpina (= ssp. nana), tal que sempre s'havia considerat sempre, sinó a Juniperus communis ssp. hemisphaerica.
Aquest estudi confirma la opinió del gimnospermòleg Joao do Amaral Franco —autor de les monografies sobre Juniperus a Flora Europaea i a Flora Iberica—, que en una revisió feta l'any 1968, afirmava que el ginebrons del Montseny i de bona part dels Pirineus, corresponien a Juniperus communis ssp. hemisphaerica.

Enguany la Trobada va ser emesa en directe (streaming) a través del canal de YouTube de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i la podeu veure íntegra en aquest enllaç. La presentació del treball de recerca Consideració taxonòmica dels ginebrons dels cims del Montseny, s'inicia en el vídeo a l'hora d'emisió 1:51:34.

Un fotograma del vídeo de la presentació
tal com es pot veure en el 
vídeo
[© XPN Diputació de Barcelona]

[Text: Josep Nuet Badia; imatges: © XPN Diputació de Barcelona]


diumenge, 21 de novembre del 2021

El premi Columna 2021 del Centre Excursionista de Catalunya, atorgat a la Dra. Marta Estrada 


El Centre Excursionista de Catalunya, cada any atorga el seu màxim guardó seus socis o a altres persones o institucions que s’han distingit per la seva dedicació en bé de l'entitat, a través de la defensa de la llengua, la recerca científica la conservació del patrimoni natural i la cultura. Enguany ha rebut el premi la Dra. Marta Estrada, sòcia activa del CEC i oceanògrafa de gran prestigi.
El CEC, m'encarregà que fes el parlament de presentació de la premiada que us ofereixo a continuació.

El moment en què Eduard Cayón entrega el 
premi Columna 2021 a la Dra. Marta Estrada
[Foto: Gentilesa del CEC]


Presentació de Marta Estrada Miyares, premi Columna del CEC, 2021

El premi Columna del Centre Excursionista de Catalunya constitueix la màxima distinció que concedeix l’entitat als seus socis o a altres persones o institucions que s’han distingit per l’esforç, la constància i la dedicació desinteressada a les tasques de l’entitat, a les seves activitats i a la seva projecció exterior, a través de la defensa de la llengua, la recerca científica o literària relacionades amb la natura, la conservació del patrimoni natural i cultural, etc.
D’alguna manera aquest guardó vol ser l’actualització de la medalla d’or del Centre que instituí, l’any 1923, Rafael Patxot, que aleshores n’era president.
La guardonada d’enguany, Marta Estrada Miyares, és una científica granollerina —metgessa i biòloga— sòcia del Centre, que a criteri de l’entitat té mèrits més que suficients per a ser-ne mereixedora.
D’entrada voldria subratllar dos conceptes que ens permeten intuir la intencionalitat del premi: es premia una dona —amb la clara voluntat de valorar el talent femení—, i una científica, dedicada a l’estudi de la natura: la fitodiversitat marina.
La Marta va néixer en una família treballadora; el pare era professor mercantil i, juntament amb la mare, es dedicava professionalment a portar comptabilitat d’empreses—el que ara en diríem gestors i assessors fiscals—, però vocacionalment eren científics amateurs en el camp de l’arqueologia i la història.
El seu pare, Josep Estrada Garriga (Granollers 1912-2001), era arqueòleg i historiador, membre rellevant de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Dins d’aquesta entitat —que presidí a la fundació (1928-1929 i entre 1930 i 1936) el geògraf Salvador Llobet—, Josep Estrada fundà la secció d’Estudis (1931), que entre altres aspectes es dedicava a l’arqueologia. Va ser un referent indiscutible de l’arqueologia de camp a Catalunya i un explorador infatigable que va fer troballes molt importants: dòlmens, poblats ibèrics i romans, sobretot a Granollers i el Vallès. Per aquesta extraordinària contribució al coneixement de la història, rep diferents distincions i, l’any 1987, és nomenat fill predilecte de Granollers.
La seva mare, Felicitas Miyares Morante (Aguilar de Campoo, Palència 1916 - Granollers 2016), que familiarment anomenaven Feli, també era arqueòloga i sòcia de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Juntament amb el seu marit va fer moltes exploracions arqueològiques i troballes importants, com ara la primera: el dolmen de Can Planes a la Roca del Vallès (1944).
El matrimoni va tenir dos fills: la Marta i l’Eduard.
La Marta, doncs, cresqué en un ambient familiar treballador i modest, immers en la cultura, la ciència i el coneixement i l’amor al país, que s’expressaven en el que anomenem l’excursionisme científic.
A partir dels deu anys, estudià batxillerat al Col·legi Municipal d’Ensenyament Mitjà de Granollers, que oficialment era el Colegio Oficial de Enseñanza Media, i després el curs preuniversitari a l'Institut Verdaguer de Barcelona. Un cop a la Universitat de Barcelona obtingué la llicenciatura en Ciències Biològiques (1968), amb matrícules d’honor, i una altra llicenciatura en Medicina i Cirurgia (1970). En acabar els estudis universitaris rebé el Premi Extraordinari de Llicenciatura, el Premi Nacional Fi de Carrera i el Llaç de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi, tots tres el mateix any 1969.
És a dir, som davant d’una noia —en aquell moment només té vint-i-tres anys—, amb molt de talent, capacitat i empenta, que va demostrar ser una estudiant brillant i molt treballadora.
Fa la tesi doctoral sota la direcció de Ramon Margalef —un ecòleg genial del qual no cal fer cap presentació—, que defensa l’any 1976: Estudios sobre poblaciones de organismos acuáticos en medio no uniforme, pel qual rep, a més del títol de doctora, el Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat de Barcelona.
Un cop llicenciada començà una intensa activitat com a oceanògrafa, que inicia participant en diverses campanyes del vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra, on treballa en el control de l'ordinador de bord, la determinació de la clorofil·la i la producció primària i la presa de dades en continu de temperatura, salinitat i nutrients.
El 1972 va guanyar una plaça de col·laboradora científica a l’Instituto de Investigaciones Pesqueras (IIP), que era l’actual Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC), però no en va prendre possessió fins que va tornar d’una estada de sis mesos als Estats Units, becada per l’Institute of International Education, on amplià els estudis començats durant la tesi i va treballar a l’Institut Oceanogràfic de Woods Hole i a bord del vaixell oceanogràfic T. G. Thompson. Cap a la meitat dels anys setanta, s’especialitza en l’ecologia del fitoplàncton i en les poblacions d’algues nocives —com les marees roges—, i investiga els mecanismes que en controlen la proliferació.
Dins un intercanvi de científics entre l’Instituto de Investigaciones Pesqueras i la Universitat de Washington participa en dos programes oceànics destacats dels Estats Units —el Coastal Upwelling Ecosystems Analysis (CUEA) i la Organization of Persistent Upwelling Structures (OPUS)— i participa en expedicions al Perú, Costa Rica, el nord-oest d’Àfrica i Califòrnia, en les quals fa estudis exhaustius de la composició, biomassa, productivitat i consum de nitrat del fitoplàncton.
Després va continuar centrant la seva investigació en el fitoplàncton i en les seves interaccions dins l’ecosistema global marí. És considerada continuadora de l’obra de Ramon Margalef en ecologia fitoplanctònica marina.
Va formar part d’exploracions oceanogràfiques al mar Mediterrani i als oceans Atlàntic, Àrtic i Antàrtic. L’estiu austral de 1984-1985 va participar en una expedició a l’Antàrtida a bord del vaixell argentí Almirante Irízar, com a part d’un equip de recerca liderat per Antoni Ballester, en què participava la també oceanògrafa Josefina Castellví; elles dues foren les primeres catalanes a trepitjar l’Antàrtida.
Tota la seva carrera científica l’ha feta a l’Institut de Ciències del Mar, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. A la meitat dels anys vuitanta en va ser cap del Departament de Biologia Marina i Oceanografia i, entre 1995 i 1997, directora.
Ha publicat un gran nombre de treballs —uns dos-cents— en revistes internacionals especialitzades, sobretot en llengua anglesa, així com llibres i capítols de volums sobre oceanografia.
Ha donat moltes conferències i ha participat en múltiples congressos. Ha dirigit tesis doctorals, ha supervisat nombrosos investigadors postdoctorals i ha impartit classes a la Universitat de Barcelona.
Des de 1989 ha format part del comitè editorial de la revista Scientia Marina, fundada el 1955 sota la capçalera d’Investigación Pesquera, i que adoptà el nom actual en 1989.
Aquesta trajectòria de treball tan extensa i intensa ha estat reconeguda amb diferents guardons: el Premi Trégouboff de l’Académie des Sciences de París (1992), la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, de la Generalitat de Catalunya (1995), la Creu de Sant Jordi (2004), la Medalla de la Ciutat de Granollers (2005) i la Medalla d’Honor de l'Ajuntament de Barcelona (2017) i ara, el premi Columna del Centre Excursionista de Catalunya (2021).
És membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i Arts de Barcelona (1999), de l’Institut d’Estudis Catalans (2003) —el discurs de recepció com a membre de la Secció de Ciències Biològiques va ser: Ecologia de les marees roges— i de la Real Academia de Ciencias Físicas, Exactas y Naturales de Madrid (2007).
Aquesta relació, potser una mica freda, de la seva activitat professional com a investigadora, la intentaré complementar amb una pinzellada més càlida, evidentment incompleta, de com és la Marta Estrada com a persona.
La Marta és una dona d’aparença discreta, però amb un gran atractiu: l’atractiu de la persona molt intel·ligent, però de tracte planer que no es dona importància; l’atractiu de saber acostar-se amb interès a altres realitats, com vaig poder viure a les brolles de romaní dels Garràfols a l’Alt Camp, per exemple; l’atractiu de conversar francament i distesa sobre experiències viscudes; l’atractiu de saber escoltar i de saber observar; l’atractiu del tarannà excursionista, fet de companyonia, col·laboració, sentit de l’humor i sobrietat; l’atractiu de la persona treballadora i tenaç que estima amb passió el que fa.
A aquests atractius, la Marta, en suma un altre: l’atractiu d’una dona esportista, entusiasta de l’alta muntanya i de l’esquí de muntanya, que ha participat activament, des de fa molts anys, en moltes activitats del Centre Excursionista de Catalunya.
Per acabar, torno al principi. Avui el CEC guardona enguany una dona excursionista catalana, des de fa molts anys sòcia molt activa —amb el perfil clàssic del soci actiu: discreta, col·laboradora i estimada per tothom que la coneix— i una científica que ha excel·lit en la seva professió: l’estudi de la natura en el mar.
Subratllo aquests dos elements clau per a l’entitat: el voluntariat, que posa a disposició de tothom el talent i la capacitat que ha rebut cadascú, i l’estudi de la natura, com a base per a fomentar l’estimació i la protecció de la natura i el planeta, en sintonia amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) promoguts per les Nacions Unides i dels quals el CEC ha fet l’eix central de l’entitat.

En nom de tots, i també meu, moltes felicitats, Marta.

diumenge, 24 de gener del 2021

Paradisus Montserratensis, una exposició sobre llibres de botànica de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat


La Biblioteca de l'Abadia de Montserrat presenta una exposició virtual sobre llibres de botànica del seu extens i selecte fons. 
Els monestirs van ser uns fogars del conreu de la botànica i de les plantes medicinals que utilitzaven per a guarir malalties dels monjos i dels pelegrins que hi acudien.



En aquesta exposició es fa esment de la Flora de Montserrat, que vaig publicar amb Josep M. Panareda. De fet, la primera flora moderna de Montserrat.
Es tracta d'una obra crítica —perquè examina i corregeix les citacions antigues falses que s'havien publicat sobre la flora de Montserrat— i d'una flora moderna —on es tracten amb detall, la distribució i l'ecologia de les plantes. A més, inclou un atles corològic amb la distribució de totes les plantes a la muntanya, en el reticle UTM d'1 km de costat.


L'exposició ha estat preparada —selecció d'obres, elaboració dels textos— per Àngels Rius, bibliotecària de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, amb l'assessorament botànic de Frederic Fosalba, monjo de Montserrat.

Podeu visitar l'exposició en aquest enllaç.

[Imatges: Paradisus Montserratensis]

divendres, 6 de març del 2020

Presentació de La vall de Saltèguet (la Cerdanya) a Barcelona i a Puigcerdà

Els passats dies 30 de gener i 22 de febrer he presentat juntament amb els meus companys de l'Equip de Recerca Botànica del Centre Excursionista de Catalunya (ERB-CEC), l'edició de l'obra La vall de Saltèguet (la Cerdanya). 



Es tracta d'un estudi de la flora d'aquesta vall situada a la Molina, que va ser el primer projecte de recerca botànica que va fer l'ERB-CEC, l'any 2006.
Aquesta obra feta per voluntaris dirigits per Valentí González i Josep Nuet Badia, ha tingut un procés d'execució molt llarg a causa de la complexitat de la feina i d'altres entrebancs.
Està estructurada en dos volums: el primer, dedicat al medi físic i l'ocupació humana i el segon, dedicat a la història de l'exploració botànica a la Cerdanya i al catàleg de la flora de la vall de Saltèguet.
Cal destacar la participació, en el primer volum, d'Oriol Mercadal, arqueòleg i director del Museu Cerdà, que morí prematurament quan encara estava en una etapa de plenitud.

dijous, 1 de novembre del 2018

El Montseny encara dona sorpreses. L'estudi dels prats montans de pèl caní (aliança Violion caninae)


El massís del Montseny és una muntanya molt coneguda però encara no està ben coneguda en l'aspecte natural. Fa uns mesos vaig publicar, amb el meu amic i col·lega Àngel M. Romo un estudi sobre els prats montans de pèl caní (Nardus stricta) en el massís de Matagalls i a la Calma.
La idea de fer aquest estudi ens la donà un petit text d'Oriol de Bolòs, que en el seu volum de La vegetació del Montseny (1983), va incloure en una nota a peu de pàgina en la qual deia que hi havia uns prats de pèl caní, que no corresponien a cap comunitat d'alta muntanya d'aquesta gramínia, perquè hi faltaven una sèrie de plantes pròpies de l'estatge subalpí. Però que ell no els havia pogut estudiar en detall.
Aquesta petita nota va passar desapercebuda i ningú en va fer cas.


Al pla de la Calma (Montseny) fent un inventari del prat montà
de pèl caní. Com es pot veure el prat està envoltat
de falgueres (Pterídium aquilinum), que sovint l'envaeix.
El prat de pèl caní és molt flonjo i ocupa els indrets baixos
de les clotades on el sòl es manté humit.
Aquí tenim marcats, amb unes planxes grogues,
 els quatre angles de la parcel·la de terreny que estudiem.
Es tracta de buscar i anotar totes les plantes diferents
 que es troben dins d'aquest espai,
que aquí pugen a una trentena. [Foto: © Josep Nuet Badia]


A partir d'aquí hem començat la nostra recerca que ens ha dut de descriure una comunitat vegetal nova que pertany a l'aliança Violion caninae, no constatada ni a Catalunya ni a la resta de la Península Ibèrica, segons el criteri del fitosociòleg francès Bruno de Foucault, que va fer una revisió dels prats montans i subalpins de pèl caní a nivell europeu. 
Aquest treball confirma la indicació que el Dr. Oriol de Bolòs, va escriure l'any 1983.

El treball té la referència següent:
  • Nuet Badia, Josep & Romo, Àngel M., 2018. Els prats montans de pèl caní (Nardus stricta) al Montseny (Catalunya). Miconia, 2: 253-288.
El podeu consultar i descarregar gratuïtament Miconia, 2.

dijous, 7 de desembre del 2017

Publico un estudi sobre una fageda de la Catalunya del Nord


A la revista Miconia, he publicat un extens article sobre la fageda més meridional que hi ha al vessant nord dels Pirineus orientals.
Aquest fageda està situada a la morena lateral de la vall de Galba, a la comarca del Capcir. Té les espècies característiques clàssiques de les fagedes amb joliu (Scillo-Fagetum) però es presenta una mica empobrida perquè es troba al límit de la seva àrea de distribució.
La referència bibliogràfica de la publicació és:
  • Nuet Badia, Josep, 2017. La fageda de la vall de Galba (el Capcir, Catalunya del Nord). Miconia, 2: 105-124.


La fageda de la vall de Galba
[Foto: © Josep Nuet Badia, 2010]

Si voleu consultar o descarregar-vos gratuïtament l'article ho podeu fer clicant aquí.


dimecres, 26 de juliol del 2017

Presentació de resultats de la jornada de prospecció biològica a Montserrat - Coll de Can Maçana


La Jornada de prospecció biològica (Bioblitz de Montserrat - Coll de Can Maçana) que organitzà la Fundació Catalunya - La Pedrera, el passat dia 1o de juny de 2017, ha presentat els resultats en el seu blog, que podeu consultar aquí.
Vaig participar-hi com a especialista de flora i, amb els ciutadans voluntaris que em van acompanyar, vam aportar 97 tàxons al total de 176 tàxons de diferents organismes que es van trobar i que podeu consultar aquí.

Foto dels ciutadans participants al Bioblitz amb els especialistes
al final de la jornada [Foto: © Fundació Catalunya - la Pedrera]

La jornada va ser un èxit i els ciutadans participants i els especialistes vam gaudir d'un dia molt agradable.

Ja ens van anunciar que l'any vinent tenen ganes de repetir l'experiència.

[Text: © Josep Nuet Badia; foto:
 © Fundació Catalunya - La Pedrera]